RESUM CAPÍTOL 3.8

El 2018, l’activitat de l’habitatge ha continuat sent elevada. La majoria dels indicadors han arribat a un nivell d’activitat similar al període anterior a la crisi (2006-2008). No n’han estat aliens els preus, tant de compra (d’habitatge i de sòl) com de lloguer; les operacions de compravenda d’habitatges (mesurades tant en unitats com en valor), o les hipoteques constituïdes (mesurades tant en unitats com en valor).
Però el 2018 la marxa del sector de l’habitatge no ha aguantat el dinamisme de l’any anterior, i algunes de les seves variables (com el preu del sòl, la compravenda d’habitatges, l’accessibilitat a l’habitatge o el valor mitjà per compravenda) han retrocedit respecte al 2017, de manera que han convertit l’any 2017 en un any de màxims per al mercat de l’habitatge.
L’activitat s’ha centrat, principalment, en les reformes d’habitatges —que han representat més del 55 % de l’obra visada— i en l’obra nova d’habitatges unifamiliars. La construcció d’habitatges plurifamiliars, encara que ha seguit en un tercer pla, ha guanyat pes respecte al 2017. No obstant això, no ha passat el mateix en el conjunt d’Espanya. El seu mercat ha continuat creixent el 2018 a taxes de dos dígits i el seu dinamisme ha estat més intens que el 2017. De fet, els indicadors d’activitat es podrien equiparar als del 2011.
Tot i que les Illes Balears ha estat la cinquena comunitat autònoma amb més ingressos mitjans anuals nets per persona, també ha estat la que més diicultat ha tingut per accedir a l’habitatge. Es necessiten prop de 13 anys de salari anual íntegre per aconseguir comprar un habitatge a les Illes, quan la mitjana a Espanya està en gairebé 9 anys. Com és normal, aquests esforços empitjoren, ja que en el cas balear s’arriba ins als 42 anys quan es baixa al pla real i es calcula l’esforç amb només el 30 % del salari (dedicació mitjana de l’INE), ja que el 70 % restant es necessita per viure. En el conjunt d’Espanya, l’accés a l’habitatge s’aconsegueix gairebé 13 anys abans (29 anys).